Vilanova d'Alpicat [Alpicat] (Segrià)

Els documents que fan esment de l'actual població d'Alpicat són molt escassos. Alpicat fins al segle passat rebia el nom de Vilanova d'Alpicat, que reflectia exactament el seu origen de vilanova medieval. Segurament es va crear a la zona d'influència de la ciutat de Lleida i no comença a sortir als escrits fins als darrers segles medievals. En analitzar el parcel·lati del poble actual veiem que es tracta d'una població ben organitzada, al llarg d'un carrer, en parcel·les de terreny força regulars. Fou fruit d'una actuació planificada, pensada perquè s'hi poguessin establir més de trenta famílies. Com s'esdevé en moltes poblacions, l'església, dedicada a Sant Bartomeu, fou construïda al límit de l'espai parcel·lat i repartit entre els nouvinguts. Vegeu: J. Bolòs, "Conèixer el paisatge històric medieval per poder planificar i gestionar el territori", Estudiar i gestionar el paisatge històric medieval, Lleida, 2007, pàgs. 145-226.

La vilanova de Vilagrassa (Urgell)

L'abril de l'any 1185, Alfons I de Catalunya-Aragó concedia als habitants de Vilagrassa una carta de poblament. Els cedia la possessió de les cases, horts i farraginals i el dret d'ús de pastures, boscos i sèquies ("illam aquam de Exarechavins per omnes dies"). Resten alliberats de l'intestia, l'eixorquia i la cugucia, mals usos usuals a la Catalunya Vella. S'hi estableix l'existència d'un mercat setmanal, cada dijous, i d'una fira anual, per Tots Sants.
El document diu "dono et concedo vobis vestras domos et ortos et farragenales sicut iam vobis dividimus, videlicet, ut unusquisque habeat domos et quatuor astis in amplitudine et de octo in longitudine similiter, et sic fiat de ortis." Les parcel·les d'aquestes cases, amb unes mides establertes, han perdurat en bona part fins a l'actualitat.

Les vilanoves: característiques

Les principals característiques de les vilanoves són:

- Lògicament, d’acord amb el nom, haver estat creades de nou. Amb tot, de vegades la població, tot i ésser bàsicament nova, va poder ésser construïda sobre un antic lloc de poblament. Trobem un cas molt evident en la vilanova de Sarral, a la Conca de Barberà, on el mateix document de fundació, del 1180, ens esmenta el seu antic nom (Saduc, Saüc), del moment de la conquesta o potser d’abans de la conquesta comtal.
- Tenir una planta poc o molt regular. Algunes, molt ben planificades, tenen una xarxa de vies distribuïdes d’una manera ortogonal. De vegades, però, només eren formades per un carrer o per dos carrers. A més, també hi ha algunes vilanoves que poden ésser menys regulars, com ja ha estat estudiat amb relació a les bastides occitanes.
- Les parcel•les que reberen els pobladors per a edificar-hi les diverses cases sovint tenien unes mides iguals o semblants. Algun cop és possible de reconstruir el parcel•lari original a partir d’una anàlisi del parcel•lari que ha arribat fins a nosaltres.
- Foren creades pels comtes, pels reis catalano-aragonesos o per senyors laics o eclesiàstics (com, per exemple, els ordes militars).
- Reberen cartes de poblament o de franquesa. Quasi tots aquests documents, malgrat ésser cartes de llibertat, de franquesa o de salvetat, en realitat, foren redactats per a defensar els interessos senyorials i, sovint, augmentar llurs rendes. Aquests interessos del senyor del lloc podien ésser, per exemple, fortificar una frontera –exterior o interior–, crear un mercat, concentrar la gent en un indret, crear més llocs de poblament dins una senyoria poc poblada, evitar la fugida dels habitants d’un lloc, etc. Els interessos senyorials podien coincidir amb els dels pagesos, encara que, moltes vegades, no fos pas així. Sovint, darrere les cartes de poblament s’amaguen realitats diverses, com poden ésser processos de concentració forçada de la població, com hom pot assenyalar en relació amb Vilanova (o Castellnou) de Segrià, Vilanova de la Barca, Vilaplana de Tiurana o Verdú.
- Molt sovint, aquestes vilanoves tenien al costat un castell. Aquest fet fa que hom pugui considerar que una població era alhora una vila castral i una vilanova (així, per exemple, en el cas de Santa Pau o en el de Verdú, com ja hem vist més amunt). Per tant, de vegades, al mateix temps que es creava la vilanova, hi hagué un procés d’encastellament.
- Algun cop hi tenia un paper important una plaça, on es podia celebrar el mercat. La plaça, a les vilanoves, podia tenir una posició central (és així en moltes bastides occitanes), mentre, com hem vist abans, a les viles eclesials i castrals normalment era situada a l’exterior del nucli inicial i sovint ens en delimita alguna de les etapes de creixement. Cal tenir present, però, que, sovint, en les vilanoves petites o primerenques no hi havia cap plaça central.